26.9.16

Un far que sí i un far... que no


El far de Casablanca agafa el nom del barri on es troba: Hank (منار العنق). Amb més de 50 metres, és el més alt dels fars tradicionals del país. El va dissenyar l'arquitecte francès Albert Laprade el 1916, i va entrar en funcionament quatre anys més tard.


 

Es troba a uns dos km de la famosa mesquita de Hassan II. En teoria, no es pot entrar a la torre. Però, com en molts altres lloc, tot depèn de si el senyor que té les claus ronda per allà i li dóna accès als 256 graons per un mòdic preu. No va haver-hi sort. De tota manera, si és que tal senyor encara existeix, deu haver perdut molta clientela. Perquè... qui vol pujar a una torre si al costat en té una altra quasi quatre vegades més alta?


A banda, l'entorn, és bastant desolat, just al costat d'un barri de barraques, i l'hora no feia molt aconsellable quedar-s'hi molta estona més.

Després, seguint per la costa (dalt de Mohammedia, a la platja Mimosa) es troba un aquest semàfor i... no és el mateix!


19.9.16

"El español"


No té cap sentit, però, en general, als marroquins no els agrada tot allò marroquí i, si poden, compren productes europeus. La gent de Tetuan no necessita visat per anar a Ceuta. Això afavoreix que molta gent hi faça la compra setmanal, malgrat les cues eternes a la frontera. I també hi ha qui importa tota classe de productes (legalment, il·legalment, alegalment...) i els ven a Tetuan. 

Al Marroc, òbviament, es fabriquen molts productes de neteja. Sent benèvols, es podria dir que n'hi ha de tota classe, bons i roïns. Però, a banda de la qualitat, moltes vegades el que ocorre és que el de dins de la botella no es correspon amb l'etiqueta (sí: hi ha gent que treballa reomplint tubs de pasta de dents). També hi ha les imitacions: si s'equivoca i compra Togarto en lloc de Lagarto, per exemple, gastarà un pot sencer per escurar quatre gots! 

Tot plegat, va fer que servidors s'alegraren estúpidament la primera vegada, després de quatre anys, en trobar Fairy en una botiga. Ah, les petites sorpreses de cada dia...!


—Em donarà també un pot de Fairy.
—De què?

Clar, com que mai no en té, no sap què li estem demanant... Fins que hi cau:

—Ah, sí, el español. És molt bo, eh?

El español!? Hem comprat productes de neteja fabricats a Porriño (Pontevedra), Albudete (Murcia), Illescas (Toledo), etc.; productes d'alimentació fabricats arreu de la península Ibèrica... Però resulta que el español per antonomàsia, a Tetuan, és Fairy*

De què es preocupa el no-govern d'Espanya, llavors? Si la marca España, a l'estranger, s'associa amb la neteja i la transparència...!

---

* Nota: fabricat a Alcobendas (Madrid).

12.9.16

Habiba | Més faena per a les dones

La penúltima néta de Habiba sí que va a l'escoleta. D'ençà que ha començat, Habiba matina (és un dir) per dur-la. A l'escola ja anirà a soles, però ara encara té quatre anyets. Ara, doncs, Habiba va a treballar més prompte. Així, diu, quan acaba pot anar a comprar, posar l'olla al foc, netejar i fins i tot i gitar-se a dormir una miqueta fins l'hora de dinar. Per la vesprada fa la resta de la faena de casa.

Abans li portaven els néts contínuament, però ja no ho permet. Els diu als fills i a les nores que ella en va pujar sis sense ajuda, així que no veu perquè ells no poden fer-ho, si la meitat ni treballen. També li ho diu a son germà, que en té quatre. Amb els xiquets a casa, no hi ha calma. Els xiquets d'ara no són com els d'abans, diu Habiba. Així que només els deixa vindre una estona en dissabte i, a l'hora de sopar, cadascú a casa d'ell.

Perquè a Habiba li agrada la calma, però amb les festes es capgira tot. Per exemple, el menjar. Durant la resta de l'any, Habiba cuina un plat, i a qui no li agrade, que no en menge. No protesta ningú. Al ramadà, però, els consent més, i els ho prepara una mica a la carta. S'emprenya amb el fill que sempre es deixa el plat ple, però no el reny, perquè durant el ramadà tothom està nerviós i susceptible. Totes les festes, diu Habiba, l'únic que fan és donar-nos faena i més faena a les dones.

I la pitjor festa és el corder. Habiba no menja corder perquè té el sucre alt. Deu ser l'únic dia de l'any que es cuida. Però si la festa no li agrada no és per això, ni tan sols per la faenada, sinó perquè sa mare va morir el dia de l'aïd, fa uns anys. Van dinar, van replegar-ho tot… i en acabant es van adonar que sa mare havia faltat sense dir res. Des d'aquell any, Habiba ja no pot considerar que es reuneix tota la família, i associa la festa del corder amb la tristesa. Hi pensa en la mare, en el veí que va morir l'any passat el mateix dia, en tots els morts. Pensa que algun dia s'haurà de morir.

5.9.16

Benvinguts (2)

(Continua d'ací)

3

—I ha passat alguna cosa interessant durant l'estiu?
—No. Bé, sí: han prohibit les bosses de plàstic. Tot el país està revolucionat i emprenyat amb el govern. No es parla d'una altra cosa.
—Ah, i ja no donen bosses a les botigues? [Sembla impossible, en un lloc on compra tres pomes i li les posen dins de quatre bosses...*]
—Ah, no: tothom en dóna exactament igual.


---
*V. Les bosses de plàstic: I, II i III.

29.8.16

Benvinguts al Marroc

مرحبا بكم
'Benvinguts al Marroc'
(Pintada a una paret de Xauen)

La classe de converses surrealistes que deixen ben clar que, després d'unes setmanes fora, un torna a ser a casa:

1

Diàleg amb un senyor que acaba de ser pare d'una criatura.
—I què tal està, la xiqueta?
—Bé, gràcies.
—M'alegro.
—Quina xiqueta?

2

Diàleg amb la filla d'una veïna a qui veiem de tant en tant:
[...]
—Eres d'Espanya? [Com si no ho sabés...!]
—Sí. [Per simplificar]
—Ah, que bé. I de quina part d'Espanya?
—Prop de València.
—Ah, que bé.
—Ho coneixes?
—No. Només he sentit parlar de Madrid. És prop de Madrid?
—No.
—Ah, que bé.

22.8.16

Més enllà de l'horror vacui



Una altra conversa fictícia amb el paleta:

—Mira, jo què sé. Em fas una cosa senzilleta, que estiga bé i avant...

15.8.16

Instal·lació



En un altre país, açò (a la porta d'un museu, precisament) seria considerat una instal·lació artística. Ací, la gent passa i critica que s'ho hagen deixat tirat, precisament, a la porta del museu... 

8.8.16

La casa pintada d'Asila


Cada estiu (les dates varien), a Asila té lloc un festival d'arts que dura un parell de setmanes: el Moussem Assilah (موسم أصيلة). Va començar el 1978, quan un parell d'artistes locals van convidar altres pintors a crear murals a les parets malmeses de la ciutat. La de 2016 és la 38a edició.


La programació inclou totes les arts: concerts, espectacles de dansa, estrenes de pel·lícules, conferències, recitals literaris... Amb figures ben conegudes del Marroc i d'arreu del món. En cada edició, a més, hi ha un país convidat. En els darrers anys s'hi han ajuntat unes 100,000 persones; potser per això tampoc no el publiciten tant i tant. I perquè, encara que puga semblar una cita per als intel·lectuals, el festival ha volgut, des del primer moment, ser per a la gent del poble.


Per això una part molt important del festival són els tallers, especialment per als xiquets i jóvens. La part més vistosa i més esperada segueixen sent els murals, que llueixen durant mesos a les parets de les cases i, passats el temps, es van descolorint per deixar pas a noves pintures. 



Mai hem pogut assistir al festival. Però resulta molt curiós, cada cop que xafem la ciutat, poder fer la mateixa foto d'una casa i que, alhora, siga completament diferent. Els artistes defineixen la identitat canviant d'Asila.

25.7.16

Cosetes tirades a la platja

El Titanic (evidentment) d'El Jadida
Vaixell amb bandera de Panamà, que duia fusta des del Congo,
 naufragat 1984 a la platja de Haouzia, a causa d'una tempesta.



L. Campo (ex City of Bristol)
Contruït el 1969. El 1998, després d'una fallada de motor,
així es va quedar prop d'Azzemur.
 


Platja de Qalat (قلات), prop d'Alhucemas

18.7.16

Habiba | Totes menys una

Els telèfons mòbils, segons Habiba, han afavorit molt les infidelitats conjugals al Marroc, que abans ja eren tan habituals. La filla gran de Habiba, quan estava embarassada, controlava encara més el telèfon de l'home, i no el deixava anar al cafè tot sol. Quan aquest arribava de treballar, dinava, feia la migdiada, i després eixien junts a fer una volta. Habiba li va preguntar per què no volia que es desemboirés una estona, si tots ho fan; a més, ella necessitava tranquil·litat… La filla li digué: Per què totes estan menys grosses que jo.

Un dia, Habiba estava a la platja amb l'altra filla, la menuda, i els nebots, i es va adonar que un home no parava de mirar la xica. Primer dissimuladament, i cada vegada amb menys vergonya. Habiba s'anava calfant. Quan el desconegut li va fer l'ullet a la filla, no es va aguantar més, es va alçar i li va preguntar si la dona que seia al costat amb un bebè i dos xiquets era la seua. L'home, sorprès que una dona se li encarara així, va dir que sí, i Habiba li va etzibar: Doncs gira't cap a ella i no cal que mires la cara de cap dona més en tota la vida. L'home es va mig disculpar: No sabia que era la seua filla. Una disculpa minsa, però ja el fet de demanar perdó és insòlit. No obstant això, Habiba no va amollar: Vergonya te n'hauries de donar, amb un bebè i tot. La dona de l'infidel —si més no de mirada i pensament— li va donar la raó a Habiba.

Costa d'imaginar Habiba emprenyada, però encara ho està quan m'assegura, seriosa, que els hòmens marroquins tenen dos problemes: que s'ho gasten tot en tabac, i que els agraden totes les dones menys la pròpia.

11.7.16

L'olor del Marroc

No cal posar exemples: no hi ha article, ni apunt d'un blog, ni conte, ni gairebé piulada sobre el Marroc que, en algun moment, no parle de l'olor del te. Especialment del te amb menta, que els turistes pensen que és l'únic que es beu al Marroc. "L'aroma del te amb menta dels carrerons de la medina m'indicava que havia arribat al Marroc"... no h ha llegit més de mil vegades? Es copien d'uns als altres, o s'ho creuen? Potser els enganyen els sentits, o potser, simplement, és que després de tres o quatre tasses de te amb un quilo de sucre cadascuna, els sentits ja no van tan fins.


L'olor que, en baixar de l'avió, a servidors ens indica que hem arribat a casa, i que ens colpeja encara amb més intensitat a l'entrada de Tetuan* és una altra: la de muntanyes de deixalles cremant-se.

Fins l'any passat, a Tànger i a Tetuan no se sentia tant. Aquest hivern passat, potser perquè ha plogut menys, o perquè la ciutat esta creixent a tota velocitat i ni ens n'adonem, ha sigut difícil de suportar. L'abocador s'encenia gairebé cada dia, i la barreja d'orgànic i plàstic cremat colant-se per baix de les portes i envaint-ho tot era continua. Com més amunt de la ciutat, més. Ara s'ha moderat una mica.

A Tetuan l'abocador està relativament fora de la ciutat (tot i que potser aviat es quede dins). A altres llocs més grans és encara pitjor. Potser no s'aprecia bé a la foto**, feta una mica de pressa i corrents: la taca grisa darrere de la paret blanca és fum d'un abocador. A l'aire lliure, en plena ciutat de Fes. A l'altra banda, ple de gent: un mercat... de queviures. No és cap cas aïllat.

-----
Aprofitem per dir adéu a tots els enamorats del Marroc que no tornaran a passar pel blog.
** Ací es veu millor.

4.7.16

El far de Rabat


El far de Rabat es troba sobre un baluard de defensa (Borj as-Sirat) construit el 1776. El far, actualment al sud del port, es va construir ja en temps del protectorat francès, el 1919, i es va inaugurar el 1920. La torre fa 24 metres, i la llum abasta 16 milles.

El far, com gairebé tots, no es pot visitar per dins. Però el passeig fins allà és molt agradable, i l'esplanada, molt aprofitable!


-----
Més fars marroquins:
- Abid
- Cabo Negro
Espartel
- Oued Laou
- Quilates
- Tres Forcas

27.6.16

Habiba | El preu de les notícies

A Habiba la tele no li agrada. Ni tan sols les sèries omnipresents durant el Ramadà que, afirma, semblen totes la mateixa. Però el que menys li agrada són les notícies, perquè no n'hi ha cap  de bona.

Els diaris marroquins tenen predilecció per notícies truculentes. De vegades són inventades, i se sap perquè mai no donen molta informació: passen a la regió de, els protagonistes tenen entre tants i tants anys, i les fotos, molt sanguinàries, ja les havien publicat fa mesos. De vegades fins i tot el text és repetit.

Fa unes setmanes, abans del Ramadà, una notícia aparentment real va impressionar el país sencer: una mare jove va matar tres dels cinc fills. Un atac de bogeria, van dir.

Habiba no té accés als diaris. Ho va sentir per casualitat al telenotícies de migdia. Va passar mitja vesprada donant-hi voltes, i al final va començar a trobar-se malament. No podia respirar. Quan va arribar el fill gran li va demanar que la dugués a l'hospital tot d'una. Tenia una mena d'atac, com una angoixa molt gran. El fill, abans d'inquietar-se, es va emprenyar i li va preguntar què havia menjat (perquè Habiba de vegades amaga dolços als armariets de la cuina), però ella només tenia ganes de plorar.

Finalment el metge li va posar una injecció no sap de què, i li va receptar unes pastilles. Com que ja s'havia calmat, no les va comprar. Valien quasi cent dírhams, i la visita al metge, amb la punxada, ja li havia costat el doble. Ací la visita al metge, encara que siga una urgència, s'ha de pagar per avançat. Per molt que hi duga un el cap obert, si no paga abans, no li'l cosiran. Hi ha molt poca gent que tinga seguretat social (siguro), que gairebé només funciona per alguns ingressos hospitalaris (i portant els llençols de casa).

En arribar a casa, el fill continuava més enfadat que preocupat. La va renyar perquè mirar la tele els havia eixit molt car.

Però Habiba, de tant en tant, encara pensa en aquella dona que ha matat els xiquets.

20.6.16

Españoles por el mundo (20)



Senyor espanyol a senyor marroquí: "Al Marroc hi ha polítics corruptes?"

Resposta del senyor marroquí: "Bé... també n'hi ha alguns que no ho són."