18.9.17

Habiba | "No sap"

Un fill de Habiba i la dona, Sàmia, viuen casa d'ella: no hi ha manera de tirar-los (i on estarien millor?).

Diu Habiba que Sàmia no sap fer res. Cada vegada que escura trenca un got. Si agrana es deixa tots els racons. Quan renta les camises a mà, les deixa més brutes que estaven. No té ni idea de cuinar. Quan Habiba intenta dir-li-ho, Sàmia contesta: És que jo no sé. Habiba li diu: I tu, què saps fer?. I la nora: No ho sé. Habiba s'emprenya: I per què no vas dir que no sabies fer res, quan vas signar el contracte de matrimoni?. Tampoc no ho sap. Al final, li diu que no faça res a la casa.

Quan arriba el fill de treballar, li pregunta a la mare (??) per què està ella fent faena i la jove asseguda mirant la tele. No sap, respon Habiba.

Alguns dies, el fill diu que s'hi vol divorciar. Habiba li diu que no ho faça. Que total, amb l'ullet que té, segur que es casa amb una altra que tampoc no sap.

11.9.17

Més sobre la responsabilitat

منزل اابيع = 'Casa en venda'

El nivell de vida a Tetuan és molt més baix que al nostre país. Per això, amb ulls estrangers, el rebut de la llum és ridícul. A més, els comptadors no filen molt prim. Tothom acaba per no revisar la factura amb molt de detall.

Tot i això, fa uns mesos, un amic nostre, trobava que pagava massa. Se'n va adonar perquè la factura no baixava quan ell era fora dues setmanes al mes. Va anar preguntant i, un dia, va fer la comprovació òbvia: va baixar el diferencial, va accedir a la caseta dels comptadors, i va veure que seguia rodant (i ell, pagant!). El treball detectivesc (de pel·lícula B, quan ell ho conta...) el va dur fins el culpable: el mateix arrendador del pis li estava robant la llum! 

Què va passar? No res. Perquè ací mai ningú no té la culpa de res. Mètode monarquia espanyola: lo siento mucho, i avant. El nostre amic va calcular la llum que li havia robat l'amo, ho va descomptar dels rebuts de lloguer, i se'n va anar a un altre pis. Encara va perdre diners.

L'anècdota fa molta gràcia... fins que descobreix que algú li roba l'aigua a vostè.


4.9.17

El ritme subtil

Carnisseria tradicional

Omnívors: les carnisseries marroquines fan vacances just després de l'aïd. Lògic: si tothom té un corder penjat a casa, qui ha de comprar carn? És la típica qüestió que als visitants els passa per malla. S'ha de viure en un lloc per copsar-ne aquest ritme gairebé imperceptible, ni que siga una mica.

Oficialment, el calendari marroquí és el mateix d'Europa. Però després hi ha un altre ritme, que depèn en gran mesura de les festes religioses. O siga, oficialment, el diumenge és festa: tanquen els bancs, tanquen les òptiques, tanquen els esmoladors (!), l'ajuntament, hi ha farmàcia de guàrdia… En canvi, les botigues de roba, les ferreteries, els mercats, els forns, les cafeteries… obrin cada dia. Excepte, en alguns casos, el divendres de vesprada. N'hi ha que tanquen només durant l'oració de migdia. Fa set anys, no es notava quan era divendres. Ara, al centre de Tetuan, divendres a migdia, està tot mort.

Hi ha qüestions menys subtils. Per exemple, el ramadà. És (gairebé*) impossible que algú, fins i tot acabat d'aterrar per primera vegada, no s'adone quan és ramadà: els bars i restaurants estan tancats, la majoria de la gent està una mica ensopida, i tot plegat va com al ralentí... si és que va. A l'hora de trencar el dejú hi ha un silenci de neu, i després comença la vida. En canvi, algú que hi ha viscut, encara que vinga despistat, de seguida sabrà que el ramadà va acabar fa només uns dies. No perquè les coses funcionen a la velocitat normal, ni de bon tros: costa setmanes tornar a invertir la nit i el dia! S'adonarà perquè, en entrar en un bar, veurà que l'acaben de pintar; en entrar en un altre, hauran comprat cadires noves; gots nous, una làmpada nova; el següent, ha canviat d'amo… Durant el ramadà estaven tancats, però no quiets.

Banderes al mig del no-res, entre Tetuan i Tànger

En totes aquestes ocasions: festes religioses, festes civils (les independències, la Marxa verda, la Festa del tro, etc.), quan s'inaugura un pantà, quan ve algun personatge important, etc., es col·loquen banderes marroquines arreu de la ciutat, i fins i tot a les rotondes i al llarg de segons quines carreteres. Funcionaris de banderes és un ofici, sí. Però l'indicador que algú realment, realment important és a la ciutat és que Internet no tira ni avant ni arrere. (El darrer fenomen també es produeix en cas de clàssicu.)

---
*Hay gente pa'tó.

28.8.17

Coses prohibides a la platja

Les pilotes, en general (ehhh?)

Gossos i camells lligats, cavalls solts

Fumar xixa


Quasi tot, vaja
(Al fons hi ha un senyor jugant a futbol, oh!)

31.7.17

24.7.17

Cuina Fusió


Mèxic? Això no és la torre Hassan i la fortalesa dels Udaia?


Es tracta dels primers tacos mexicans a Rabat! Per què mig cartell està en anglès, s'escapa de la nostra comprensió. Moda, una petita confusió geogràfica... qui ho sap?

I qui diu tacos diu hamburgueses, sandvitxos, paninis... 


... amb una àmplia selecció de salses, que es paguen de banda, com indica el cartell... en francès, òbviament. 


I el cas és que el menú infantil ens recorda alguna cosa...

17.7.17

"Es diccionaris són plens de paraules gratis i certes" (13)


Bled, en francès, deriva de بلاد, balad (plural بِلاَد, bilad(2), que vol dir "poble; localitat; ciutat; regió; país" (1). La paraula va passar al francès i el sentit va anar evolucionant fins que va prendre una càrrega afectiva . Ara bled és el terrer, el país natal. O, per a immigrants de segona i tercera generació, aquell país que s'enyora, de vegades, sense conèixer-lo.

El bled sempre té connotacions positives, i s'associa a la identitat. Un exemple: un producte bancari destinat específicament a "marroquins del món de la primera generació" que s'anomena Bladi ('local, nadiu...'(1)) Assil ('autèntic, original, genuí, arrelat...'(1)).


Per això, de moltes coses hi ha dues versions. Poden ser bldí ('marroquines'), o bé rumí (3) urubbí, és a dir, europees. Per exemple, quan ens compràvem el sofà, tothom ens preguntava si volíem un saló bldí o rumí. Molta gent a casa té dos salons (o un gran saló dividit en dues parts): un de cada estil. Un saló rumí és on vostè seu ara mateix. Un saló bldí és, per exemple, aquest:


N'hi ha de molt millors, eh? Aquest és vell i, a més, en una terrassa, així que no van a posar-hi el millor sofà que tenen. Però és altament idiosincràtic: han pintat el terra sense moure el sofà!

La diferència entre bldí i rumí s'aplica a tot: la roba, el menjar... fins i tot hi ha gent gran que dels euros en diu flus rumí, 'diners europeus'. Rumí ha esdevingut despectiu, i moltes vegades les coses rumí són, senzillament... xungues.

Alguns exemples:

10.7.17

Habiba | Les vacances


Diu que no ha eixit mai de Tetuan, com no haja sigut per anar als pobles del costat. I, sobretot, que no ha tingut mai vacances.

L'altre dia va anar a la platja amb la família. Primer va preparar el dinar per a tots i el va posar en cabassos, una faenada. Van arribar, van establir el campament (parlant de famílies marroquines, s'ha de dir així), i els jóvens (fills, filla, nores) van fer cap a l'aigua tot d'una. Mama, fes-li una ullada a la xiqueta; Mama, tu que estàs asseguda, vigiles les coses, no?; Compte amb el xiquet, vols?, etc. I allà va romandre Habiba tota la vesprada, asseguda, passant una calorada, pensant què poc li agraden els granets d'arena que, inevitablement, van a parar al menjar.

Quan ja estaven al cotxe, camí de casa: Mama, no t'has banyat ni els peus! Mira que l'aigua és bona per a la pell... I Habiba: Clar, si pogués deixar-me els ulls al costat dels xiquets i dur la resta del cosa a l'aigua… Habiba parla així: és un sac de metàfores.

La pròxima vegada, diu, me n'aniré jo sola, quan ja no faça calor, amb un entrepà ben embolicat, i m'estaré a l'aigua tota l'estona que vulga. Perquè, afegeix, està clar que, mentre hi haja xiquets al món, jo no he de tindre vacances.

3.7.17

Tal com sona

Restautrant a Oualidia
I si el nom propi s'escriu de mil maneres possibles... què no serà amb la resta? No es tracta de faltes d'ortografia, és un altre nivell: el de la indiferència total. I cal dir que en açò els marroquins són totalment igualitaris: fan el mateix en àrab, en francès, en anglès, en castellà...

Evidentment, de vegades és un problema de transcripció. Com escriurem Tànger?  Doncs... tal com sona. Tal com sona en àrab, en aquest cas.



Clar que no a tothom li sona igual. En aquest sentit, probablement residència és la paraula que té el rècord de nombre de maneres diferents d'escriure una paraula...



Com vam descobrir fa temps hi ha una norma no escrita (perquè estaria mal escrita) que diu que si hi ha dos cartells en un establiment, no es poden escriure de la mateixa manera. Per exemple, aquest o aquests:

El Lucky Luke o Lucky Luck

L'hotel (o pensió, perquè tots dos cartells estan al mateix local),
Chafchaoun o Chefchaouen

I el darrer nivell, el premi gros, el té un cafè que està al carrer de Correus... o el que siga:

Cafe Courrieos
Nota: Totes aquestes fotos són de fa temps. Ara fotografiem els cartells que hi ha ben escrits... si en trobem algun.

26.6.17

El nom i la identitat

Llegim la notícia* que l'any 2016, al Marroc, van haver-hi quasi 3000 famílies que van sol·licitar canviar-se el cognom. Més de dos terços, 2137, es van acceptar.

Sembla que canviar-se el cognom, és un procediment com tots els procediments burocràtics en aquest país: no és difícil ni car, però sí que és llarg. No es pot triar un cognom qualsevol, sinó que havia d'existir ja en la família paterna, entre altres requisits. I, evidentment, cal adduir-ne els motius. Segons els diaris que es fan ressò d'un informe ministerial, un dels motius més adduïts darrerament és que, el fet que el cognom coincidisca amb el d'un terrorista molt buscat, crea innumerables problemes als ciutadans que viatgen. Un motiu curiós.

El que és curiós també, és la poca afecció al cognom propi. I passa també amb els prenoms. Nosaltres ens n'anem a viure a l'altra part de món i ens passem mitja vida explicant-li a la gent com es pronuncia el nostre nom. En canvi, al meu poble hi ha uns quants marroquins que la gent coneix com a Muhàmmad, tot i que el seu nom és un altre. I un senyor marroquí que tothom coneix com a Jaume, des de fa trenta anys, que a saber com es diu de veres.

A l'hora d'escriure'l, és pitjor. Hi ha dones que es diuen بُشْرى, que en català sonaria més o menys 'Bushra', que l'escriuen Bouchra, Bousra, Busra, Bouschra... O hòmens que es diuen وَليد ('Walid') i ho ecriuen Oualid, Oualide, Walid... I el que és més gros: la mateixa persona de vegades el té escrit d'una manera en la partida de naixement, d'una altra al document d'identitat i, de vegades, d'una tercera manera al passaport, o al títol de la universitat... Sembla surrealista, però hi ha milers de casos. El mateix informe diu que l'any passat va haver-hi 790000 sol·licituds de rectificacions d'errades en partides de naixement.


-----

*Per exemple ací o ací.

22.6.17

Iogurts del temps

زيدو مع سحورك، يعاونك فصيامك
Amb el teu suhur*, t'ajuda a dejunar

رمضان كريم
Feliç Ramadà!

La nova gamma fakia (فاكية)**.
Aquest, daurat, de figues seques i mel
No hi ha res més... Ramadà!

*سَحُور o سُحُور (sahur o suhur) = àpat abans de l'alba durant el mes de ramadà.

** Fruita seca, però amb aquest estil de presentacions, que es menja en algunes celebracions com l'aïd, el ramadà... Psicològicament, deu ser l'equivalent del torró nadalenc.

19.6.17

Españoles por el mundo (22)


En un banc de Rabat, en una zona on hi ha molts riads i hotels, preferiblement per a estrangers, entrem al banc a fer una transacció. El jove és molt simpàtic. Ja fa temps que treballa al banc, però continua estudiant, perquè, diu, vol ascendir. Després d'una bona estona xarrant d'açò i d'allò, ens demana els passaports. N'obri un i ens mira amb cara de sorpresa:

Mais... vous êtes des espagnols? ['Però... sou espanyols?']
Oui, bien sûr. ['Clar.' A veure, amb el passaport a la mà...]
Je n'avais jamais entendu un espagnol parler en français['No havia sentit mai un espanyol parlar en francès.']